Tuesday, May 05, 2009

TOBROUK-KUFRA-REBIANAH. part II


Era Octubre i al Mediterrani Sud és la millor epoca de l'any per a viatjar, al nord de les costes africanes els colors encara es perceben nitidament, no hi ha pols ni humitat a l'ambient.

Vam començar la marxa a les sis del matí, per molts motius es obligat matinar quan s'emprenen aquestes rutes. Un és que la sorra és transitable fins a les onze del matí, després és massa tova i es passa més temps amb la pala i les planxes desencallant el cotxe que conduïnt o tirant fotos. Un altre és necessari tenir una disciplina d'horaris total, i complir en la mesura del possible el “ timming “, apropar-se el máxim possible als objectius. Parar a menjar quan toca, i a la tarda acampar a un lloc bonic per a poder fer bones fotos a la caiguda del sol. Que és el segon moment del dia, juntament amb la sortida, que es retallen ombres i perfils.

Sortint de Tobrouk encara es poden veure els vestigis de les campanyes nord-africanes a la Segona Guerra Mundial. Trinxeres d'artilleria dels Aliats ( britànics i australians ) defensant la ciutat de les tropes de Rommel. Encara hi ha camions d'aquells dies per la vora de les pistes.
Arribada a Al-Jagbub, és la porta del desert. Aquesta descripció l'he llegida a les entrades de molts pobles i ciutats del nord d'africa. Per a mi només n'hi ha tres que podrien tenir aquest honor, Timimoun a Algèria, Ghadames fronterera entre Algèria, Libia i Tunis, i Al-Jagbub on comencen, en aquesta part del desert, les rutes 180º pel Gran Mar de Sorra.

Des d'Al-Jagbub surt una pista, utilitzada des de temps inmemorials per les caravanes de dromedaris. Anomenada “la dels 40 dies” per que es el temps que es trigava a arriba al final. Més avall de Kufra ja a Al-Awainat on es toquen Egipte-Sudan, començaven a morir de sed els dromedaris. Per aquestes traçes també pujaven els esclaus de l'africa subsahariana, sortien a peu 20.000 persones i n'arribaven 5.000. Fa molts anys que ningú es passeja per aquella zona, va ser minada i només la transiten contrabandistes sudanesos. Avui dia es dediquen a portar subsaharians fins al limit del que ells consideren “civilitzat” a uns 500 km del mediterrani, Allí els deixen i s'han de buscar la vida per arribar fins al mar on hauran de contractar algú que els porti amb patera o el que sigui fins a Italia. En moren molts al desert , si s'avaria el camió, els capos fugen amb els Toyota i s'els deixen tirats, fins 200 persones mai menys de 100. Si tenen una mica de consciencia avisen als militars libis i aquests ultims els treuen, si no, moren alli mateix, estic parlant d'avui dia....

D'Al-Jagbub a Kufra ens quedaven uns 600 km desconeguts, encara que haviem preguntat i preguntat no coneixiem ningú que hagués baixat per allí en cotxe, no teniem cap coordenada fiable per al GPS . Només el punt on es va trobar el Lady Be Good, un bombarder Aliat que el 1942 perdut en mig d'una tormenta de sorra al desert, que va caure al sud, i que es va trobar al cap de molts anys, aquest seria un punt de pas. LLegiu l'història al enllaç, és molt interessant.

Quan fa temps que no es condueix per la sorra, la por fa que la reacció sempre sigui la mateixa, desbandada general. Ningú vol parar per no esfonsar-se i haver de palejar i el que es pitjor, aguantar el “caxondeo general” per ser els primers en encallar-se. Tard o pronte passa, Núria i jo observavem al personal des d'un turonet i van anar caient els tres cotxes, no és per res pero natros no ens encallem mai... o quasi mai.
Despres de 5 o 6 hores de ruta vam decidir parar, jo havia estat massa pendent del volant com sempre. Buscar un bon lloc per acampar mai és fàcil, s'han de reunir unes condicions indispensables, estar resguardat del vent, controlar tot el perimetre, tenir una ruta de fugida, i que no et vegin.... no per res, però mai se sap. Finalment vam trobar el lloc. Vam tenir sort, alli a prop vam poder desenterrar unes arrels seques per a poder fer un foc.
Obrir les tendes, treure les cadires, netejar els cotxes, revisar-los, i poder veure com s'amaga el sol, durant aquests dies vam prohibir les dutxes per que no teniem idea si hi hauria pous de cami, pareixia que no....
Despres de sopar, comentavem la traçada per al dia següent, com sempre, hi havia divergencia d'opinions, uns ens decantavem per la ruta més segura ( a primer cop d'ull ) o la que pareixia que oferia mes garanties en cas d'imprevistos, d'altres buscaven lo radical, les grans dunes...Al sahara les emocions fortes, l'adrenalina, no cal anar-la a buscar, apareix en aquell moment que menys t'ho esperes i al lloc mes inesperat...... Acordada la ruta i despres d'haver introduït les dades als gps i als ordinadors, ja nomes quedava contemplar les estrelles i adormir-se.


continuarà......
part I
part III