Friday, September 16, 2011

Llegendes del desert: Joan Porcar "l'Africà"

Si he d'anomenar una persona de Catalunya i d'Espanya que es pot considerar la primera llegenda viva dels raiders Africans de l'era moderna, aquest és Joan Porcar.

Recordo l'any 1987, jo tenia 12 anys i esperava el final d'any, no per a veure als Reis Mags d'Orient, l'esperava per a veure el Paris Dakar. Les dates em venien molt bé per que no hi havia classe, i podia esperar-me fins fins última hora veient la tele. A les 21:30 per La Segona anava el resum patrocinat per Telefunken del Rally Paris-Alger-Dakar. Però sempre hi faltava algú per arribar, els equips privats o els de les motos. Apareixien entre la foscor de la nit, plens de pols, plorant, arrastrant la moto, però dient que no abandonaven, que havien d'arribar a Dakar.

Jo m'interessava pels llocs que passaven, i tractava de conéixer la geografia del Sahara i de la zona Sub-Sahariana. En aquells temps no s'utilitzava el GPS, Thierry Sabine els donava a primera hora del matí el Road-Book, i anaven sortint


Al Dakar amb la Ossa Desert Phantom 350.
 Mai no s'ha reconegut ni parlat prou de les fites aconseguides per Joan Porcar, primer espnyol en participar al Rally, primer en acabar-lo. Fer el que va fer l'Africà als anys 80 i 90 té un mèrit incalculable.

Va començar el 1982 amb una Ossa Dessert Phantom 350. Els meus amics, els germans Oriol i Feliu Ferré en tenien una d'herència familiar, quan erem petits la conduïem per un circuit de cross proper al poble, per a posar-la en marxa haviem de pujar els 3 ( ! ) damunt la palanca d'arranc i de vegades ens aixecava a volar.... no puc imaginar que era fer aquells Dakars autèntics amb una Ossa Desert,  s'havia de ser un tio dur, molt dur.

Porcar/Touriñan rodant amb paral.lel amb el Nissan de Ramón Termens

 Però com us deia, on jo el recordo bé, va ser l'edició de 1987, al volant d'un Range Rover V8 EFI del Camel Team construït pel preparador francés ETT i amb Rosend Touriñan de copilot/navegant.


Etapa pròleg a París

A partir d'aquella edició es quan és va forjar la llegenda de Joan Porcar l'Africà, diuen que aquest mot li va posar el mateix Hubert Auriol. Porcar és mereix aquest mot per ser el primer en trobar el Pas de Nega per arribar a Tidjika, Mauritania, sense GPS buscant el pas entre les dunes per escalar la muntanya de roca negra, ( Track Pas de Nega ) .... jo proposo que es canvii el nom del Pas de Nega i se l'anomeni,


"Pas de Joan Porcar l'Africà i de Rosend Touriñán" 


Veieu un video que he editat on es veu la sortida en paral.lel del Paris dakar, penso que aquestes imatges corresponen al dia després de la mort de Thierry Sabine, el Range que senyalo amb una fletxa és el de Porcar/Touriñan, dorsal 199.





I  aquí us deixo una transcripció de la crònica escrita per Emilio Pérez de Rozas a "El País":


EMILIO PÉREZ DE ROZAS - Barcelona - 24/12/1990

Juan Porcar, de 37 años, pionero donde los haya, se dispone a iniciar su décimo París-Dakar. Porcar fue, en 1984, el primer español que logró concluir oficialmente esta prueba. Él ha sido quien ha logrado entusiasmar a decenas de españoles para que se apunten al desierto.

Porcar reconoce que el Paris-Dakar ha sido su mejor escuela. Es más, recomienda a todo el que pueda que se apunte a la carrera. "Es una experiencia única", señala Porcar. "No hay ninguna universidad que te enseñe lo que se aprende ahí dentro durante 20 días".

"El rally me ha enriquecido personalmente y otorgado seguridad. El Dakar es una experiencia humana, más que deportiva", comenta este periodista del motor metido ahora a organizador de pruebas automovilísticas. Han sido 10 años vividos con gran intensidad. Cada año, la vida de Porcar es una larga espera a la llegada de diciembre. La Navidad para Porcar significa arena, no nieve; Rosendo Touriñán, su copiloto, y no May, Bianca y Pablo, su familia; tienda de campaña, y no dormitorio color pastel; rancho, y no pavo; adversarios, y no amigos.

Cuando llega el mes de diciembre, Porcar se transforma en El Africano, apodo con el que las gentes del París-Dakar conocen a su buen amigo, el francés Hubert Auriol, uno de los auténticos mitos de la prueba africana. Porcar es el Auriol español. "El año pasado", explica el piloto catalán, "viví una de esas experiencias inolvidables que te ofrece esta maratoniana carrera". Fue, por supuesto, en Mauritania. A Porcar casi todo lo malo de esa década le ha pasado en Mauritania, pese a realizar en ese país las mejores etapas.

"Recuerdo", explica el piloto, "que cuando me apunté a mi primer rally africano, el de Túnez en 1980, mi hombre a emular era Auriol. Pues bien, el pasado 13 de enero, Rosendo [Touriñán, su copiloto] y yo logramos lo que todo el mundo consideró entonces una proeza: encontrar el paso Negar, punto neurálgico y único acceso a Tidjikja, final de etapa".

Porcar, a quien todos los participantes del rally consideran dotado de un sexto sentido en el desierto, se empeñó en una ruta inaccesible, peligrosísima. De pronto vieron aparecer a El Africano, a los mandos de su buggy. "Juan, esa ruta que pretendes es imposible", le dijo. "Todo el Dakar es imposible, Hubert", le comentó Porcar. Auriol decidió seguirle durante algunos kilómetros, pero a medida que el camino se convertía en acantilado, las rocas en pizarra y el desierto en arenas movedizas, El Africano decidió dar la vuelta. Porcar siguió y dio con la meta en solitario. Lo malo es que se quedó sin gasolina a 12 kilómetros de la línea de llegada, cuando se disponía a ganar la que todo el mundo considera la etapa más dura de la historia del Dakar.

Porcar, que ha vivido todas las experiencias habidas y por haberse ha quedado sin dinero el primer día, sin coche el segundo, se ha incrustado durante la noche en el culo de un camión de carreras sin saberlo su piloto y ha sido arrastrado varios kilómetros por el desierto, ha tenido que escaparse de un hospital de leprosos donde le habían internado y atado a la cama...-, jamás olvidará aquella jornada. Ahora espera una nueva aventura.




Joan Porcar i Rosend Touriñan, mestres de sahariens i africaners. Eren temps dificils, pero ja hi havia somiadors. Que sense pensar-ho molt anaven a creuar deserts, en condicions i equipaments que avui dia ni tan sols serien acceptats per les normes de la FIA.

No vull desmereixer a cap pilot ni equip dels anys posteriors, al contrari, els admiro molt a tots, als motoristes més. Però fer els Dakars post l'Africà és com conduir per les dunes seguint al cotxe del davant, el track ja està marcat. Joan Porcar ja els va obrir pista als que els hi han anat al darrera. I deixant una sentència important "tot és possible". 

Jo he aprés de Joan Porcar una cosa que per a mí és bàsica, qui sempre guanya al desert és el desert. Si de vegades el desert ens deixa agafar-li avantatge no ho farem ni amb la millor moto, ni amb el millor cotxe, ni amb el millor equip. Ho aconseguirem amb una ment forta.

Aqui deixo el meu petit homenatge a una persona que em va fer tombar la mirada cap al Sud.



Avui dia és Conseller Delegat del Grup Alesport, editor de Solo Auto 4x4, Solo Moto etc. Ideóleg de la Titan Desert, entre d'altres.





3 comments:

Jordi Camp said...

M'encanta aquest post!

saharien said...

Gràcies Jordi.

Anonymous said...
This comment has been removed by a blog administrator.